El cost de l’habitatge a Espanya empeny 770.000 persones treballadores més a la pobresa i eleva el total a prop de 3 milions

Tenir feina ja no garanteix evitar la pobresa, especialment quan el cost de l'habitatge absorbeix una part cada vegada més elevada dels ingressos. Així ho evidencia el nou informe d'Oxfam Intermón, que revela que el cost de l'habitatge empeny 770.000 persones treballadores més per sota del llindar de la pobresa a Espanya, i eleva el total a prop de tres milions.

Amb el títol «Quan treballar no és suficient: l'impacte del cost de l'habitatge en la pobresa laboral», l'informe calcula la situació de pobresa de les persones amb feina abans i després d'afrontar el lloguer, la hipoteca i altres despeses residencials l'any 2024. Abans de descomptar-les, l'11,48% de les persones treballadores es troba en situació de pobresa, al voltant de 2,2 milions. Un cop incorporat el cost de l'habitatge, 770.000 persones amb feina més cauen per sota del llindar, fins a situar la xifra total a prop dels 3 milions. La taxa s'eleva així fins al 15,49%, més de 4 punts percentuals.

Les dades es coneixen en un moment en què l'habitatge ocupa el centre de la conversa social i política a Espanya. Les mobilitzacions ciutadanes de les últimes setmanes han tornat a posar sobre la taula les conseqüències humanes d'una crisi de l'habitatge que va molt més enllà de perdre una casa: també erosiona la capacitat de centenars de milers de llars de mantenir unes condicions de vida dignes.

«Els desnonaments són la cara més extrema de la crisi de l'habitatge, però no l'única. Hi ha una altra realitat menys visible: persones que treballen i aconsegueixen pagar amb prou feines l'habitatge cada mes, però que després de fer-ho no disposen d'ingressos suficients per mantenir una vida digna. L'habitatge s'està convertint en un dels factors que generen més empobriment i desigualtat», explica Alejandro García-Gil, responsable d'habitatge, ocupació i polítiques socials d'Oxfam Intermón.

Un canvi de rumb

En aquest context, l'aprovació dels decrets d'habitatge al Consell de Ministres obre l'oportunitat de canviar el rumb de la política d'habitatge a Espanya i de donar resposta a una crisi que s'ha convertit en una emergència social.

«No resolen un problema estructural, però suposen un primer pas per alleujar el patiment de milions de persones i avançar cap a un canvi de paradigma», afegeix García-Gil. «Un canvi que anteposi el dret a l'habitatge a l'especulació, protegeixi les persones en situació de més vulnerabilitat, doni estabilitat a les que viuen de lloguer i ofereixi seguretat jurídica a les persones petites propietàries que lloguen els seus habitatges a preus assequibles».

El lloguer, la gran bretxa

L'impacte és especialment intens entre les persones que viuen de lloguer a preu de mercat. Abans de pagar l'habitatge, la seva taxa de pobresa laboral ja se situa en el 19,35%. Després de descomptar el pagament del lloguer, puja fins al 34,08%, una diferència de gairebé 15 punts percentuals i un increment del 76% en termes relatius.

El lloguer és avui un dels principals generadors de desigualtat econòmica: una de cada tres persones treballadores que lloga a preu de mercat queda per sota del llindar de la pobresa després de pagar-lo.

La situació contrasta amb la de les persones que viuen en un habitatge de propietat. Després d'afrontar les despeses residencials, la taxa arriba al 10,22% entre les que encara paguen una hipoteca i al 7,95% entre les que ja el tenen completament pagat.

«Aquesta bretxa ajuda a entendre per què el debat sobre l'habitatge ha transcendit el problema de l'accés i s'ha convertit en una qüestió central sobre desigualtat i condicions de vida. Una política d'habitatge efectiva ha de permetre no només conservar un sostre, sinó viure dignament sota seu», assenyala el portaveu.

L'economia creix, però la pobresa laboral s'estanca

La pressió dels costos residencials se suma a un problema que Espanya arrossega des de fa anys. La taxa de pobresa laboral amb prou feines ha variat entre 2022 i 2024: ha passat de l'11,64% a l'11,48%, una reducció de només 0,16 punts. En el mateix període, el PIB ha crescut més d'un 6%.

Això confirma que el creixement sostingut de l'economia no es tradueix en una reducció significativa de la pobresa entre les persones que treballen. La bretxa entre creixement econòmic i benestar és tan profunda que, al ritme actual de reducció de la taxa, Espanya trigaria 59 anys a assolir la mitjana europea (8,2%).

Les dades mostren, a més, desigualtats importants dins del mercat de treball. La pobresa laboral arriba al 31,42% entre les persones treballadores amb nacionalitat de països de fora de la UE, davant del 8,71% entre les que tenen nacionalitat espanyola.

També afecta el 20,62% de les persones amb una feina a temps parcial, pràcticament el doble que entre les que treballen a jornada completa, i el 21,69% de les persones autònomes (11 punts més que entre les persones assalariades), cosa que revela que l'autoocupació també és una font de precarietat.

La pobresa laboral es concentra, a més, en sectors essencials i caracteritzats per salaris baixos i menys capacitat de negociació: afecta el 27,48% de les persones que treballen en l'àmbit del treball domèstic i les cures, el 26,24% de les que treballen en l'agricultura i el 21,17% de les que ho fan en l'hostaleria.

La composició de la llar marca una altra bretxa. La pobresa laboral arriba al 39,5% de les llars formades per dues persones adultes i tres menors o més, i al 29% de les monoparentals, vuit de cada deu de les quals estan encapçalades per dones. Fins i tot en llars amb dues persones adultes, la presència de menors eleva significativament el risc de pobresa.

«Sempre s'ha considerat que la millor eina contra la pobresa era l'ocupació, i aquesta anàlisi demostra que treballar no és suficient. El treball a temps parcial involuntari o l'autoocupació condemnen a la precarietat una de cada deu persones treballadores», segons Alejandro García-Gil.

«Si a això hi afegim que els salaris pugen molt menys que el preu de l'habitatge, es crea un còctel de misèria en què s'entrecreuen la pobresa laboral i els elevats costos residencials fins a asfixiar econòmicament centenars de milers de llars —explica el portaveu d'Oxfam Intermón—. En conseqüència, les polítiques d'ocupació i habitatge s'han de pensar conjuntament, si volem que treballar torni a ser una garantia davant de la pobresa».

L'habitatge amplia les bretxes entre comunitats autònomes

Les diferències entre comunitats autònomes també són significatives. Andalusia registra la taxa de pobresa laboral més elevada, amb un 17,65%, seguida del País Valencià (16,95%) i Extremadura (16,54%).

Però el mapa canvia quan s'hi incorpora el cost de l'habitatge. Les dades mostren que l'impacte no és homogeni a tot el territori: Madrid és la comunitat on més augmenta la pobresa laboral després de descomptar les despeses residencials. Passa del 7,29% al 12,73%, un increment de 5,44 punts percentuals. La segueix Catalunya, on la taxa puja del 7,90% al 12,86%, gairebé 5 punts, i Múrcia, on augmenta del 15,37% al 20,23%.

L'efecte és encara més intens entre les persones que lloguen a preu de mercat. Més de la meitat de les persones treballadores llogateres de Castella i Lleó queden per sota del llindar després de pagar el lloguer (del 29,65% al 50,68%) i prop de la meitat a Castella-la Manxa (del 22,53% al 48,69%). Al País Basc passa del 12,98% al 31,07%, una pujada de més de 18 punts.

Pròxima legislatura: habitatge assequible i ocupació digna

Davant la convocatòria electoral, Oxfam Intermón demana a les formacions polítiques que situïn al centre la lluita contra la desigualtat, amb mesures que aconsegueixin que la feina permeti mantenir unes condicions de vida dignes i actuacions capaces de reduir el pes que té l'habitatge sobre els ingressos de les llars.

Per fer-ho, l'organització proposa, en matèria d'ocupació, blindar per llei les actualitzacions del salari mínim interprofessional perquè les persones treballadores amb salaris més baixos no perdin poder adquisitiu davant de la inflació.

A més, planteja aprovar definitivament l'Estatut del Becari per protegir les persones treballadores més joves i desenvolupar polítiques actives d'ocupació per a les persones en situació d'atur de llarga durada. Així mateix, considera necessari reforçar la negociació col·lectiva perquè les classes mitjanes recuperin capacitat adquisitiva davant de l'augment dels preus.

Pel que fa a l'habitatge digne, l'organització demana als grups parlamentaris que escoltin el clam de les mobilitzacions per l'habitatge i mirin cap a Europa: per donar resposta a la crisi actual, és imprescindible garantir l'estabilitat de les persones llogateres amb l'aprovació de les renovacions automàtiques dels contractes de lloguer, perquè les llars llogateres no hagin d'afrontar desnonaments invisibles cada cinc anys.

Tanmateix, aquesta mesura de protecció a curt termini ha d'anar acompanyada d'altres de caràcter estructural, com ara la mobilització i la construcció d'habitatge assequible i social per ampliar l'oferta a Espanya.

«La mobilització social d'aquestes setmanes ha tornat a recordar que l'habitatge és una qüestió central per a milions de persones. Les protestes expressen un malestar que les formacions polítiques no poden ignorar: la dificultat creixent de centenars de milers de llars per accedir a un habitatge, mantenir-lo i sostenir unes condicions dignes. La pròxima legislatura ha de situar al centre la millora material de la vida de la gent», conclou García-Gil.