EL TEMPS DE LES DONES
SOSTÉ LA VIDA

El temps de les dones sosté la vida que ens envolta perquè el sistema ha decidit que així sigui. Sosté la infància, la vellesa, la salut emocional i la quotidianitat de milions de llars. Però també tapa, en silenci, les esquerdes d’un model de cures injust que descarrega de manera desproporcionada la seva responsabilitat sobre els cossos i les vides de les dones.

A Espanya, milers de dones continuen assumint en solitari la cura de filles, fills, persones grans i dependents. Quan el sistema públic no arriba, perquè està infradotat, precaritzat o mal dissenyat, són elles qui n’absorbeixen l’impacte. Quan falla l’Estat, apareix el temps de les dones com a xarxa d’emergència permanent.

Cuidar no pot continuar depenent de la disponibilitat permanent ni de la renúncia silenciosa de milions de dones al seu descans, a la seva autonomia o al seu projecte vital. El dret a cuidar i a ser cuidades amb dignitat exigeix una redistribució justa del temps, corresponsabilitat social i masculina, i un sistema públic de cures fort, universal i suficient. Perquè sostenir la vida no pot continuar sent un destí imposat a les dones: ha de ser una responsabilitat col·lectiva, assumida per la societat en conjunt i garantida per l’Estat mitjançant polítiques públiques i recursos suficients.

Perquè avui, arreu, el temps de les dones continua sostenint la vida: les cures, el benestar, l’educació i la cohesió de famílies i comunitats. Però aquest treball, invisibilitzat i desproporcionat, no hauria de dependre només d’elles. Aconseguir que aquesta responsabilitat es distribueixi de manera justa, que la cura sigui reconeguda, remunerada i recolzada per polítiques públiques fortes, és una condició imprescindible per garantir la justícia, la igualtat i un futur on totes les persones puguin desenvolupar-se sense càrregues desiguals. La societat que construïm juntes mereix corresponsabilitat, respecte i oportunitats reals per a tothom.