El problema de les cures

A Espanya, el sistema de cures travessa una crisi estructural profunda, marcada per la falta d'inversió pública, la desigual distribució de responsabilitats i la precarietat laboral. Aquesta crisi no afecta a un únic grup, sinó que s'estén en tres direccions fonamentals que es retroalimenten i agreugen entre si:

• Les treballadores de la llar i de cures, que fan un treball indispensable però segueixen invisibilitzades i exposades a condicions laborals indignes.
• Les persones en situació de dependència , moltes de les quals no reben els suports als quals tenen dret degut a les retallades i l'infrafinançament del sistema públic de dependència.
• La generació sandvitx, majoritàriament dones, que cuiden alhora dels seus fills i filles i de familiars majors sense rebre a penes suport institucional, amb conseqüències en la seva salut, ocupació i autonomia.

Aquestes tres cares del problema conformen la crisi de les cures. Un model esgotat, injust i feminitzat que necessita amb urgència ser transformat.

Sense cures no hi ha vida, però sense drets, no hi ha justícia.

Des d'Oxfam Intermón treballem perquè la cura deixi de ser un privilegi o una càrrega invisible, i passi a ser reconegut com un dret garantit per l'Estat. Ho fem des d'un enfocament feminista, de drets humans i en aliança amb els col·lectius que sostenen la vida cada dia.

Superar aquesta triple crisi requereix una transformació integral del model de cures a Espanya. No n'hi ha prou amb ajustos parcials: es necessita un nou marc de drets, polítiques públiques robustes i una mirada feminista i interseccional que reconegui el valor social de la cura.

Les solucions proposades han de ser ambicioses, estructurals i sostingudes en el temps. Entre les principals demandes destaquem:

La crisi de les cures a Espanya no és una circumstància conjuntural ni un problema individual: és el resultat d'un model social i econòmic que ha relegat la cura a l'àmbit privat, familiar i femení, sense reconèixer el seu valor estructural per al sosteniment de la vida.

Avui, milers de treballadores de la llar i de cures exerceixen tasques essencials en condicions de precarietat; centenars de milers de persones en situació de dependència esperen una ajuda que no arriba; i milions de dones, especialment de l'anomenada generació sandvitx, enfronten una doble o triple jornada sense suports ni reconeixement. Aquesta realitat té rostre de dona, i en molts casos, de dona migrant.

Continuar ignorant aquesta situació suposa perpetuar les desigualtats de gènere, classe i origen que travessen el sistema de cures. Però també significa posar en risc la sostenibilitat del propi benestar col·lectiu: si cuidar és un dret, garantir-lo ha de ser una prioritat política.

Per això, transformar el sistema de cures no és només una qüestió d'equitat, és una qüestió de justícia, de futur i de democràcia. Urgeix una resposta integral que reconegui, redistribueixi i retribueixi la cura com un bé comú, un dret humà i un pilar del desenvolupament social.

Invertir en cures no és una despesa, és una inversió amb retorn social, econòmic i humà. Construir un sistema públic de cures —universal, accessible i digne— és el camí perquè ningú quedi enrere i perquè totes les persones, en totes les etapes de la vida, puguin cuidar i ser cuidades amb dignitat i drets.